Aquesta setmana a seminari hem parlat sobre el llibre d'Alexandre Jollien, Elogi de la feblesa. El llibre ens explica com un noi amb paràlisi cerebral que estava destinat a fer capcetes per a cigarrets, amb molt esforç, força de voluntat i lluitant contra els estereotips, és capaç d'estudiar filosofia a la universitat.
L'Alexandre és va preguntant al llarg del llibre una sèrie de qüestions a través d'una conversa fictícia amb Sòcrates.
A seminari vam coincidir tots en que el llibre ens havia agradat. A alguns, però, ens va fer una mica de pànic veure la paraula Sòcrates i recordar vells fantasmes filosòfics, després però vam veure que no n'hi havia per tant. Ens va sorpendre i captivar com l'Alexandre havia estat capaç de tirar endevant, i fer tot el que havia fet malgrat la seva discapacitat.
L'Alexandre fa un recorregut al llarg de la seva vida, intentant desxifrar el que significa el concepte de normalitat, donant-nos a entendre que la normalitat és subjectiva, i depèn del context i desenvolupament personal de cadascú. Ell creu en la integració i al llarg del llibre l'Alexandre fa sempre el possible per integrar-se a la societat.
Al dia següent vam veure la visita d'Alexandre Jollien a Blanquerna d'uns anys enrere. Va ser una bonica manera de tancar el cercle, després de la lectura, l'anàlisi del llibre a seminari veure'l i sentir-lo parlar va ser d'allò més interessant. A mi em va sobtar molt la seva capacitat per expressar-se, i el seu lèxic tant ric. El llibre també demostra grans capacitats d'expressió, però quan escrius un llibre sempre tens temps per pensar la millor opció, i sentint-lo a la conferència em va donar una imatge d'algú molt culte.
Personalment aquest llibre m'ha fet reflexionar sobre moltes coses. Crec, que malauradament encara formem part d'una societat que acostuma a jutjar les persones pel seu exterior, i no per la seva grandesa interior. També m'ha fet veure que a vegades els gestos més simples poden tenir un gran valor per determinades persones. També crec que hem d'aprendre a confiar en la gent, sigui quina sigui la seva condició o discapacitat. Estic molt d'acord amb l'Alexandre, no hem de mostrar compassió, sinó confiança amb la gent que té algun tipus de discapacitat.
L'Alexandre ens ha donat una lliçó a tots, voler és poder!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada