dilluns, 28 de desembre del 2009

Com parlar bé en públic


No vull tancar el meu bloc d'aquest 2009 sense fer una menció especial al llibre "Com parlar bé en públic". La veritat és que el llibre agafa més valor a mida que vas treballant l'assignatura de COED, i et vas enfrontant a debats, recitacions i exposicions.
M'ha fet gràcia comprovar com hi ha coses que realment són òbvies alhora de parlar en públic, però que no són tan fàcils de dur a terme quan t'enfrontes a una sala plena de gent. L'efecte melic n'és un clar exemple. Estem massa pendents de nosaltres mateixos, creiem que tothom veurà els nostres nervis, com si sortissin del nostre cos en colors cridaners...tot i que sabem que els nervis ni s'ensumen, ni es toquen ni els veuen els companys, estan allà fent acte de presència.

Una mica de nervis sempre són bons, de fet el llibre ens diu que el nostre cervell pot funcionar més de pressa i amb més eficiència degut als nervis. Per tant si els posem del nostre costat poden ser positius i tot.

El que més m'ha aportat aquest llibre ha estat prendre consciència de la importància que té preparar un guió. Si ens recolzem en un bon guió, elaborat per nosaltres mateixos, sempre ens serà més senzill que els nervis no ens juguin una mala passada.

També m'ha fet pensar una afirmació del llibre que diu que hem d'aprendre a desdramatitzar el discurs a exposar. Estem tan pendents de l'expectativa que generarà, de com sortirà que oblidem el més important, el discurs en si. Un exemple és quan parlem amb els amics. Quan ho fem no estem nerviosos, no mostrem certes inseguretats, i això és el que cal aconseguir, parlar en public sense estar angoixat pel com sortirà.
Em quedo amb la tàctica d'un mestre; Salvador Dalí. Abans de començar a parlar es mirava la gent, s'imaginava que els assistents tenien un cagalló al cap, llavors somreia i començava a parlar. Quin mestre!

El sentit de l'humor és clau. Molt més important del que la gent es pensa. No es tracta de ser un "Tortell Poltrona" davant l'audiència, però si que ens ajudarà en aquest proces de feeling entre l'orador i l'audiència. També hi ha un risc, és clar, hi ha allò de dir; i si no els fa gràcia?...No cal que ens posem a explicar acudits com a posseïts, les anècdotes personals i les cites també poden aparèixer farcides d’humor

Al final anem a parar al de sempre, si som capaços de gaudir amb allò que fem, si ens ho passem bé durant nostre discurs, tenim moltes possibilitats de que l'audiència també ho gaudeixi, que a fi de comptes és el més important.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada